La conceptualització de l’obra Maneres com s’expressa Toni Cantó, pictòricament dedicat a la figura humana i l’entorn racional o no. Fa un estudi minuciós dels cossos, sobretot dels trets del rostre, per recollir-ne els més petits detalls com si és relacionés amb una fisonomia perfilada, pulcre, com si es tractés d’una caracterització de personatges reals. La maduresa intel·lectual en el pensament de l’obra i la seva plasmació és com una introversió i reflexió vers les capacitats anímiques, d’una realitat que posa de relleu. Treballa amb una gran retenció imaginativa, creant uns personatges únics, que podrien ser anònims o bé personatges que tenim a l’entorn o, tanmateix, podríem ser nosaltres mateixos. Tot això l’hi permet un llenguatge plàstic creat en un espai blanc i una tinta negre semblant a una simfonia de colors – el clar i obscur - més nou, actual i que s’acosta molt al públic.

L’ull de la balena Vaig conèixer Toni Canto a Cànoves, a peu del Montseny. Ven a prop d’on pinto cada estiu, envoltat d'una natura amable, inspiradora i sempre canviant. Un amic comú ens va presentar. En Toni portava una gran carpeta plena de dibuixos. I ens va explicar els seus futurs projectes. Fa pocs dies, després d'aquella primera trobada, em va trucar per anar a fer un cafè. Vàrem quedar un migdia, ben dinat. Estàvem en una de les taules exteriors del diminut bar Talgo, de Granollers. El vent bufava, acanalat, per la galeria coberta, convertida en terrassa del bar. Dos cafès i de seguida la conversa va anar fluint, contrastant posicions i inquietuds al voltant de la nostra feina, que no és altre que la de pintar o de dibuixar, en el seu cas. En Toni, per il·lustrar les seves paraules, es va treure el mòbil i em va mostrar una gran peça inacabada. “No la podré exposar acabada a Dubai”, es va lamentar. “Li calen encara molts mesos per estar definitivament enllestida, però potser la portaré per mostrar el meu procés de treball”, va afegir en el moment en què una forta ventada va fer volar uns tovallons de paper. L’obra inacabada representava una imaginada escena inspirada en Moby Dick, la cèlebre novel·la d’Herman Melville. Mentre seguia desgranant els detalls de la composició, i la minuciosa tècnica que caracteritza el seu treball, els ulls del dibuixant li brillaven d´entusiasme. La seva mirada em va fer entendre la tria del tema. Moby Dick tenia que ser, vaig pensar. L’obra mestre de Melville narra com cap altre les quimeres d'una delirant obsessió, d'un repte desmesurat, sobrehumà. En Toni fascinat per la història del capità Ahab i la mítica balena blanca, seguia explicant-me com va començar a imaginar l’escenari tempestuós de mars i cels esvalotats on situar l’escena més esfereïdora de la novel·la. “Tot el que dibuixo és imaginat”. “Durant mesos cerco la documentació necessària, m'impregno de l’esperit de cada tema, com un actor abans de sortir a escena, necessito “viure” cada obra”, va afegir abrandadament. I els seus interessos i investigacions el porten a ser un creador de personatges i escenografies, volgudament exòtiques, on hi trobem una peculiar barreja d’il·lustració naturalista amb elements màgics i onírics. En els seus retrats, tant d´humans com d´animals, sempre hi descobrim detalls desconcertants, com en la sèrie de dibuixos de cavalls amb crineres mutants, empeltades d’estranyes i inquietants morfologies. Vaig desplaçar el dit per la petita pantalla del mòbil per tal d’ampliar la part del dibuix on l´arponer Pequod enfronta a l’ enorme balena amb un arpó que sembla diminut al costat de les dimensions del descomunal cetaci. Metafòricament, l´arpó que fa servir en Toni per capturar les seves obsessions, la seva eina de treball, un bolígraf, també és molt modest davant els grans reptes que es proposa en cada obra. Perquè els seus dibuixos estant construïts per milers i milers de diminuts traços. Textures, degradats, obres i il·luminacions realitzades amb un senzill i domèstic bolígraf. Només amb una poderosa imaginació i molta tenacitat es capaç d´anar guiant cada traç i situar lo en el lloc que li correspon per tal que compleixi amb la seva funció: convertir se n’estructures elementals d’una gran composició. Vaig continuar repassant el gran dibuix per la pantalla del mòbil, movent els dits per la petita pantalla i fent zoom per ampliar-ne els petits detalls. De fet, l’ escena representada està formada per dues parts ben diferenciades, per un costat, i a la dreta, hi veiem l’arponer alçat a proa del vaixell, a punt d´iniciar el seu quimèric atac contra la balena mig submergida en el mar, de la que només en veiem un ull enorme emergint entre la tempesta. L´ull de la balena. L´ull també del artista. No hi ha millor representació, simbòlicament parlant ,d´un artista que un ull. La mirada es una característica i una eina fonamental en nostre treball. L´art, de fet, resideix en la mirada. I per tant, cal inferir, que simbòlicament és l´ull de Toni Cantó el que emergeix en mig de les turbulentes aigües. I l´ull mira a Ahab i també em mira a mi, al observador. Un escenari paral·lel es desplega a la part esquerra del dibuix on els protagonistes en son els elements de la natura. La tensió entre un mar tempestuós i un cel apocalíptic, son una altre manera de visualitzar les profundes i agitades pulsions que sovint estan al darrera de tot procés creatiu. Les profunditats del mar. Del inconscient, potser?, on hi habita la gran balena del desig, i la tempesta de la raó desfermada, del capità Ahab . I enmig dels dos elements un horitzó difús i esvalotat. El vent segueix bufant mentre apurem els dos cafès. “M´agradaria un text teu per el catàleg”, em va dir en Toni , i la proposta em va agafar per sorpresa, per que jo no soc cap comissari artístic, ni cap crític, ni molt menys un escriptor... soc només un artista i, “La veritat, Toni, en prou feines puc explicar me el que faig, i quan mes treballo, menys em cal  saber-ho”, li vaig contestar. “Precisament, per això m’ interessa el teu punt de vista”, va insistir. I ens vàrem acomiadar, tot desitjant-li molta sort, a la cantonada del meu estudi, que estava ben a prop i mentre obria la porta me’n vaig adonar que no sabia ni per on començar.